Com ja sabeu, estava de viatge i, malgrat que no escrigui fins ara, vaig tornar el dia 18. El dia 19 l’Alessia va tornar cap a Itàlia (quin drama!) i, de llavors fins ahir, vaig estar posant les coses en ordre: rentar roba, anar a comprar, enviar mails, parlar amb en Gordon, parlar amb la UAB, etc. I avui, he viscut una altra d’aquestes experiències estranyes i, per a mi absurdes, que la vida (o la societat) té.
En Kwang, un dels meus companys d’aikido, em va convidar a una barbacoa al Loch Lomond (BBQ, en llenguatge abreviat). Fins aquí tot correcte. El fet és que, quan es passa a viure sola després de gairebé 10 mesos de compartir pis, una sent que li falta alguna cosa a nivell de relacions socials i, per tant, s’aferra a qualsevol proposta. Per tant, vaig acceptar la invitació. I el cas és que, quan li vaig haver dit que sí, ell m’explica que és una BBQ cristiana, organitzada per la seva church… Oh, my God! Jo li dic que jo sóc atea i que, per tant, potser és millor que ho deixi córrer. I ell em diu que no cal, que hi està convidada qualsevol persona, independentment de la seva religió… però que hi haurà uns quants batejos. Com que ja li havia dit que si, em sap greu dir-li ara que no i intento convèncer a la Ju perquè m’hi acompanyi ja que, com que ella té cotxe, podrem marxar quan ens en cansem… però no hi ha sort i la Ju decideix quedar-se en companyia dels seus coixins. Tot i que pactem que, si li envio un missatge, em vindrà a rescatar.
Doncs bé, em trobo amb en Kwang a la St. George Cross station, i anem al punt de trobada, que no és massa lluny. Allà, hi ha una seixantena de persones esperant-se, la majoria asiàtics o pakistanesos. En Kwang em comença a presentar gent, la majoria de Malàisia, com ell… i tinc verdaders problemes amb els noms, perquè tots són molt estranys i, a més a més, s’assemblen. La veritat és que, ara mateix, ja no en recordo ni un (bé, diria que en cap moment n’he recordat cap).
Al cap d’una estona s’organitzen cotxes i un autobús i és hora de marxar. A mi em toca anar en un cotxe d’un taxista escocès, junt amb en Kwang i un noi i una noia també de Malàisia. El taxista té 60 anys, escup milions de capellans cada vegada que parla i, condueix mirant el copilot de manera que envaïm més d’una vegada el carril contrari i després patim un cop de volant sobtat per no estampar-nos contra el cotxe que ve en sentit oposat….
Arribem al Loch Lomond. Fa un dia ennuvolat però no es decideix a ploure. Segueixo coneixent malais i malaies. De sobte, una espècie de TV showman occidental (el capellà?) fa agregar la gent al seu costat en semicercle i, llavors comencen a cantar cançons… Oh Lord rescue me from my sins… Thanks God, I was blind and you showed me the light… Follow him, follow him, foooollow hiiiiim. Em donen una pandereta… per integrar-me, suposo.
Després d’unes quantes cançons, on bona part de la gent hi deixa l’ànima, arriba un discurs dramàtic per part del TV showman occidental, un discurs ple d’èmfasi… massa. I, acabat el discurs, el priest demana que els que hagin de ser batejats es posin al mig del semicercle, i ben bé una desena de persones – tots adults! – hi van. Tot plegat revestit d’un to d’excitació exagerat… com les misses de Gospel, sabeu? On la gent sembla posseïda per alguna cosa. Doncs el mateix però, en aquest cas, en versió blanca (o pakistanesa o malaia…).
Llavors el priest, acompanyat d’uns quants ajudants, s’endinsa caminant a les aigües del loch amb la mateixa parsimònia amb què Jesús devia caminar per sobre les aigües del mar de Galilea. Un cop dins, crida al primer que serà batejat … o “nascut de nou”, segons ell diu. Un tros d’home de gairebé 2 metres s’endinsa també dins del loch, i a petició del sacerdot, explica perquè vol ser batejat. Tot seguit li dóna les mans al sacerdot i aquest, amb l’ajuda dels que també hi ha dins de l’aigua, submergeixen completament a l’home al loch…una aigua gèlida, marró, plena de taques d’oli i d’ànecs de cria artificial. Bona manera de néixer de nou!, penso. Llavors el tornen a treure, i posseïts per aquella mena de cosa que no entenc, li posen les mans al cap i comencen a cridar-li no sé exactament què, mentre el pobre tremola de fred.
He estat tota l’estona desitjant que plogués, per acabar ben aviat i tornar cap a Glasgow. És clar que, amb la passió que hi posaven, dubto que per molt que hagués plogut haguessin plegat veles…. Tot i que, finalment, ha plogut… però quan ja tothom estava tranquil•lament gaudint del verd de les shores i menjant alguna cosa. Ja és mala sort també! A les 3pm hem plegat i hem tornat cap a Glasgow, amb un intens debat dels símptomes de la pancreatitis aguda dins del cotxe.
Després de veure tot això, li he preguntat a en Kwang (no en to de burla sinó amb afany d’entendre o, at least, conèixer):
- Per què necessites un Déu a la teva vida?
- Per la vida eterna, m’ha dit.
- Uf! Quin malson viure eternament!
- Bé, però no físicament, eh, la vida de més enllà de la mort
- I com ho saps que hi ha vida més enllà de la mort?
- Està escrit a la Bíblia.
- Ah… i qui va escriure la Bíblia?
- Els homes, els homes escoltant les paraules de Déu.
- Llavors, tu podries parlar amb Déu també?
- No, has de ser profeta.
- Ja… Jo és que prefereixo anar a l’infern, saps?
- Jajajajaja
- Sí, allà segur que tenen cervesa.
PD: Que ningú se senti ofès pel meu post. Només ric de la meva pròpia incapacitat d’entendre tot això.
[@more@]
